dimarts 23 de desembre de 2008

L'AMANT DE LES AUS - Capítol 1: La feina del pare



Estic escrivint una novel·la: L'AMANT DE LES AUS. I us ofereixo que us llegiu una part del primer capítol, si voleu dir que es pot millorar o si us ha agradat feu-me un comentari.



[1]

La feina del pare


Aquell dia 17 de juliol de 1971 estiuenc però que encara semblava de primavera, emetia un sol radiant i ardent que estava col·locat al vell mig del cel i els seus raigs il·luminaven els carrers de vianants per on en Sergio, corria desesperat per arribar a casa. A l’atmosfera no s’hi veia cap núvol, estava lliure i el seu color blavós combinava de manera perfecte amb els pantalons texans que duia.
A Astúries, s’hi respirava un aire fresc i pur, que estava dispers per tot el que l’envoltava. En Sergio, mai s’havia queixat de viure allà, de fet més que queixar-se se’n alegrava, li agradava ser diferent als altres nens, tots aquells que vivien a Madrid eren iguals i es creien els millors, però ell creia que els que eren de poble s’espavilaven molt millor.
En Sergio tampoc no es considerava de poble, ja que Oviedo era una ciutat, però li agradava molt dir que era de poble, perquè ho era més que els de Madrid.
En Sergio era alt i fort com un roure que no havia patit forces tempestes, no havia viscut gaire temps, era jove, no havia tingut temps per aprendre de la vida i tot era un nou repte per a ell. Encara havia de descobrir noves sensacions, noves idees... Però aquelles dates eren les millors de la seva vida, era viu i es movia i corria sense cap problema, resumint-ho era lliure com una au, que no té impediments i que emprèn el vol desprenent llibertat.
Us explicaré la història de l’estiu de 1971, en la que en Sergio va canviar per complet, en sentit positiu i constructiu. Allà va madurar, tenint en compte els secrets, misteris i amors prohibits que va passar, i el gran ajut que va tenir per part de la Elena, la seva cosina gran, que li va ensenyar que hi havia alguna cosa més que la innocència en aquest món, com per exemple la dictadura de Franco que patien i que ell, aleshores, no era gens conscient que era una cosa present i actual, per les seves orelles només eren rumors.

En Sergio estava al sofà del menjador, llegint un llibre de ciència-ficció dels que li agradaven a ell i no dels que manava el col·legi, quan el pare es va apropar i es va asseure al seu costat, de manera que semblava que volia dir alguna cosa. El pare era miner, treballava a les conegudes mines que hi havia als voltants d’Oviedo, la seva feina era molt dura. Sortia de casa a les cinc del matí i tornava quan en Sergio i el seu germà estaven al llit, ben entrada la matinada.
A part de que arribés tard a casa, també hi havia altres inconvenients, deien sovint, que les mines eren molt perilloses i que si hi havia algun enderrocament podien morir persones i, per molt que portessin protecció com: cascos, guants i vestits, tenien risc de mort. El que deien no eren rumors, sinó que ho deien a revistes i a la televisió, per això, en Sergio sempre havia patit per si li passava alguna desgràcia i cada matí, quan el pare es llevava, feia un esforç per sentir el despertador i s’acomiadava d’ell, per por de no tornar-lo a veure. La mare també s’aixecava per acomiadar-se, però llavors es quedava desperta fins a l’hora de llevar-los, mentrestant aprofitava per esmorzar i en alguns casos, quant tenia energia i s’havia desvetllat es posava a avançar feina de casa.
La casa en què vivien no era gran cosa, era un pis d’un edifici gris pedra i bastant trist, perquè en aquells edificis no s’hi veia vida, era com les construccions, un bloc dempeus a la cantonada del carrer.
A en Sergio, la part que li agradava més de la seva casa, bé, no era dins la casa, sinó darrere l’edifici. Era una mena de parc de la comunitat, aquell lloc era on, de petit, jugava als gronxadors i corria pels sorrals. Però que més tard, va ser el confessionari dels seus successos, allà era on anava quant es sentia solitari o trist i on s’esbargia en els seus pensaments.
El parc era gran i extens i ple d’arbres florits per la primavera, i un arbre d’aquest parc donava a l’ habitació d’en Sergio, per ser més clars era un arbreda de colors llampants. Sempre que es llevava, s’asseia al capçal del llit, obria la finestra i gaudia del paisatge que la natura li oferia. Mirava pel finestral de vidres gruixuts i contemplava l’arbreda del davant com floria cada cop més, fins a crear unes flors espectaculars i de colors vius i amb unes fulles colossals i enormes, que després al hivern es tornarien fredes i no tan encisadores i caurien seques i mortes al sòl mullat per les fortes tempestes.

***

Alguns dies, els que no volia llevar-se per son i per mandra, l’arbreda semblava que li desitgés el bon dia, agitant-se al ritme del vent, sent brisa o vendaval depenent del dia, que l’enganyava aparentant una salutació amable amb les llargues branques. Tots els nens, quant són adolescents, tenen un amagatall, un refugi, no físic sinó psicològic, o sigui qualsevol cosa que ens aïllava de la humanitat i la realitat i ens feia sentir amb pau, doncs el refugi d’en Sergio era l’arbreda del davant de l’habitació, era el seu apreciat refugi, on s’esbargia quan ho desitjava.
Ara parlem del pare, fort i esvelt, tenia els braços musculats gràcies als exercicis i esforços que suposava treballar a una mina, picant a la roca tot el dia i transportant pedres de la mida d’un bola. Tenia una barba negra que amb els anys s’anava tornant canosa, no es podia dir que fos alt o baix. Es podia considerar d’estatura mitjana. A vegades, era bastant rondinaire i una mica reservat en les seves coses, però tanmateix se l’estimaven molt.
El pare li va demanar, que com que el dia vinent era la festa del treball, a la seva empresa aquell any van optar per fer com els americans, que en comptes de fer festa es podia portar als fills al treball i ensenyar-los què feien, com ho feien i totes aquestes coses. I això és el que el pare li va proposar, si volia anar amb ell a la mina. En Sergio va acceptar, ja que s’avorria molt a casa i preferia anar a la seva feina que passar-se un minut més tancat en aquell pis, tot calorós.
Aquella nit, després de sopar, no es va posar ni a llegir, es va ficar el pijama i va anar de pet al llit, ja que l’endemà hauria de matinar amb el pare. No va tardar gaire en adormir-se i en submergir-se en el món dels somnis.
Espero que us hagui agradat.
Bon Nadal! a tots!











diumenge 7 de setembre de 2008

COM...


Com vent de tramuntana,
s’emporta somnis i desitjos.
Com fulles mortes i seques se’n van
volant cap a un destí blau cel.
Com velles alzines s’agiten a un sol ponent,
que les ha vist néixer,
i ha tastat el gust de la llibertat.
Com a la vora del foc,
s’hi cremen vells versos prohibits,
i desfà la seva tinta literària,
i s’esborra record cremat
per un amor recent.
Com fresca fragància,
d’una nua i jove rosella,
que demana amb els seus vius colors
que la cullin i l’acaronin,
perquè planta és amor,
cada dia l’has de regar de la teva essència feliç,
i amb les teves llàgrimes que fas orgullosament
perquè pugui ser flor mil·lenària.

ÀNIMES ALIENES

Som jo i la meva ombra,
dues ànimes alienes,
ella seguint-me a tota hora
i buscant ombres de totes menes.

Rèplica exacta de mi,
part fosca de ma personalitat,
reflex lleugerament indefinit,
es deixa veure quan la lluna s’envà.

Del dia a la nit està ardent,
observant la seva figura,
ella té el desig de ser present,
al cor d’alguna criatura.

Tota silenciosa,
per òpacs sentiments va corrent
i quan s’allarga és preciosa,
tan bonica com tu essent.

COLUMNES VIVES

Flors enfiladisses
creixen a un palau
formen lamines ben llises
que al rei la vista li plau.

Columna nua i morta,
guarnida de pètals rosats,
el teu cos de tot hi porta,
fulles i flors colossals.

Fragància que reviu la teva corona,
sobre un bosc ben frondós,
restes durant una estona,
baix d’un arbrell, mandrós.

Sobre el majestuós castell,
hi regna serenor,
mentre el vigilant agafa el fusell
quan hi ha un escàndol sonor.

Vivaces columnes són,
del terra se’n van,
tenen ganes de veure món,
una missió gran.

Tot desapareix amb un toc,
només hi queda natura
amb un tros d’arbre, un soc,
i una ovella sense pastura.

Mentre a la llum de la lluna
crida el bosc,
es forma una llacuna
i de sobte es fa fosc.

dissabte 16 d’agost de 2008

RETALLS DE MELANGIA

Recordava olors,
recordo sentits,
recordaré plàcids colors.

Retalls de melangia,
àrids deserts florits,
amb un somriure fingia.

Nítida presència,
que quasi s’esvaeix
en la teva esencia.

Et veig com una donzella,
t’imagino com una rosa,
punxant, però bella.

dimarts 5 d’agost de 2008

TEMPS D'AFANYS




Duc mantell de solitud
neixent a la flor de l'odi
dolços sentits
espero amb delit,
em crema la pell
la fogor que sents per mi.

Abisme admirat,
paisatge enboirat
un segon en mil anys,
temps plens d’afanys.

Silueta d'un ensurt
que havia estat perdut
en els immensos pensaments,
que corren pel cap astut.

El meu cor,
és centre de passió,
que els més estimats,
comparteixen amb emoció,
i al seu lloc es retornat,
sense mal, ni una porció.

Vull estar protegit,
entre coixins viure la vida,
llavors seria avorrit,
però cap cop rebria,
en un núvol com a llit,
amb escarments s’aprèn la vida.

LA DAMA DE FERRO



Al cor de Paris viu,
aquesta Torre Eiffel,
vivim en ella un gran caliu,
això la fa aguantar d’en peus.

Ben potent es veu,
l’estructura ferrosa parisenca,
que ens provoca pensar en amor,
brisa sentimental i molt intensa.

Monument vingut del no res,
amplitud solemne,
ferros sostinguts per amor,
a l’estimada ciutat indemne.

Somriures carregats de fogor,
pensaments carregats de desitjos,
somriures sense temor,
pensaments de tot honor.

Al costat del riu Sena està,
tot de plata va rajant,
el meu cor s’hi reflexa,
un xic de sentiment brillant.



DOLCES URPES





Dolces urpes de gata bona,
m’esgarrapen els braços i els peus,
com aquarel·les et pinten el cos de vermell.

Dolces urpes són els seus sentiments,
a vegades esquerps i altres benevolents.

Dolces urpes per tot el cos em recorren,
d’aquells peuets tan estimats surten,
que res no hi pots fer.

Per la finestra un dia va caure
amb els seus miols i plors,
s’estavellava,
per un moment vaig pensar
que les dolces urpes estaven acabades.

Per això en aquest relat les urpes són dolces i no males,
perquè val més una esgarrapada que un buit en l’ànima.

I ara quan les seves dolces urpes noto que se’m claven,
sé que ella està allà i que mai se n’anirà.

QUAN ERA UN INFANT DINS TEU



Jo, bec de la teva aigua.
Jo, menjo del teu aliment
Jo, recordo dels teus records.
Jo, estic content dels teus somriures.
Jo, ploro dels teus ulls.
Jo, escolto de les teves orelles.
Jo, oloro del teu nas.
Jo, sento dels teus sentiments
Jo, noto del teu tacte.
Jo, visc de la teva vida.
Jo, existeixo de la teva existència.

DE PROA A POPA




D’un vaixell, s’escolten sorolls:
com el murmuri de les onades,
com les bufetades de l’aigua contra
la seva vella fusta,
com el cruixir de l’escuma contra les roques.

Com l’aigua penetra a través d’un trau de la nau,
com el navegant nota el vaivé del vaixell
entre les dansaires i bellugadises ones blaves.
Com notar la remor platejada dins del teu cor,
i fer d’ella un cúmul de records reprimits.

Llibera’t!
Com un vaixell desvocat enmig de moltes senyores ones,
mentre els varons rocs les intentes encisar.
Batalla naval.
De les persones fluïds cauen, són plors de la gent
a qui l’aigua, les ones i els patriarques vaixells envejen.

Humids pensaments del vell naviu,
a qui vosaltres, al pobre, conqueriu.

O joves promeses d’un nou Nautilus, amb ganes de mullar-se,
de sentir-se ple d’ànimes felices i ben encoratjades
cap al mig del novell naviu.