Estic escrivint una novel·la: L'AMANT DE LES AUS. I us ofereixo que us llegiu una part del primer capítol, si voleu dir que es pot millorar o si us ha agradat feu-me un comentari.
[1]
La feina del pare
Aquell dia 17 de juliol de 1971 estiuenc però que encara semblava de primavera, emetia un sol radiant i ardent que estava col·locat al vell mig del cel i els seus raigs il·luminaven els carrers de vianants per on en Sergio, corria desesperat per arribar a casa. A l’atmosfera no s’hi veia cap núvol, estava lliure i el seu color blavós combinava de manera perfecte amb els pantalons texans que duia.
A Astúries, s’hi respirava un aire fresc i pur, que estava dispers per tot el que l’envoltava. En Sergio, mai s’havia queixat de viure allà, de fet més que queixar-se se’n alegrava, li agradava ser diferent als altres nens, tots aquells que vivien a Madrid eren iguals i es creien els millors, però ell creia que els que eren de poble s’espavilaven molt millor.
En Sergio tampoc no es considerava de poble, ja que Oviedo era una ciutat, però li agradava molt dir que era de poble, perquè ho era més que els de Madrid.
En Sergio era alt i fort com un roure que no havia patit forces tempestes, no havia viscut gaire temps, era jove, no havia tingut temps per aprendre de la vida i tot era un nou repte per a ell. Encara havia de descobrir noves sensacions, noves idees... Però aquelles dates eren les millors de la seva vida, era viu i es movia i corria sense cap problema, resumint-ho era lliure com una au, que no té impediments i que emprèn el vol desprenent llibertat.
Us explicaré la història de l’estiu de 1971, en la que en Sergio va canviar per complet, en sentit positiu i constructiu. Allà va madurar, tenint en compte els secrets, misteris i amors prohibits que va passar, i el gran ajut que va tenir per part de la Elena, la seva cosina gran, que li va ensenyar que hi havia alguna cosa més que la innocència en aquest món, com per exemple la dictadura de Franco que patien i que ell, aleshores, no era gens conscient que era una cosa present i actual, per les seves orelles només eren rumors.
En Sergio estava al sofà del menjador, llegint un llibre de ciència-ficció dels que li agradaven a ell i no dels que manava el col·legi, quan el pare es va apropar i es va asseure al seu costat, de manera que semblava que volia dir alguna cosa. El pare era miner, treballava a les conegudes mines que hi havia als voltants d’Oviedo, la seva feina era molt dura. Sortia de casa a les cinc del matí i tornava quan en Sergio i el seu germà estaven al llit, ben entrada la matinada.
A part de que arribés tard a casa, també hi havia altres inconvenients, deien sovint, que les mines eren molt perilloses i que si hi havia algun enderrocament podien morir persones i, per molt que portessin protecció com: cascos, guants i vestits, tenien risc de mort. El que deien no eren rumors, sinó que ho deien a revistes i a la televisió, per això, en Sergio sempre havia patit per si li passava alguna desgràcia i cada matí, quan el pare es llevava, feia un esforç per sentir el despertador i s’acomiadava d’ell, per por de no tornar-lo a veure. La mare també s’aixecava per acomiadar-se, però llavors es quedava desperta fins a l’hora de llevar-los, mentrestant aprofitava per esmorzar i en alguns casos, quant tenia energia i s’havia desvetllat es posava a avançar feina de casa.
La casa en què vivien no era gran cosa, era un pis d’un edifici gris pedra i bastant trist, perquè en aquells edificis no s’hi veia vida, era com les construccions, un bloc dempeus a la cantonada del carrer.
A en Sergio, la part que li agradava més de la seva casa, bé, no era dins la casa, sinó darrere l’edifici. Era una mena de parc de la comunitat, aquell lloc era on, de petit, jugava als gronxadors i corria pels sorrals. Però que més tard, va ser el confessionari dels seus successos, allà era on anava quant es sentia solitari o trist i on s’esbargia en els seus pensaments.
El parc era gran i extens i ple d’arbres florits per la primavera, i un arbre d’aquest parc donava a l’ habitació d’en Sergio, per ser més clars era un arbreda de colors llampants. Sempre que es llevava, s’asseia al capçal del llit, obria la finestra i gaudia del paisatge que la natura li oferia. Mirava pel finestral de vidres gruixuts i contemplava l’arbreda del davant com floria cada cop més, fins a crear unes flors espectaculars i de colors vius i amb unes fulles colossals i enormes, que després al hivern es tornarien fredes i no tan encisadores i caurien seques i mortes al sòl mullat per les fortes tempestes.
A Astúries, s’hi respirava un aire fresc i pur, que estava dispers per tot el que l’envoltava. En Sergio, mai s’havia queixat de viure allà, de fet més que queixar-se se’n alegrava, li agradava ser diferent als altres nens, tots aquells que vivien a Madrid eren iguals i es creien els millors, però ell creia que els que eren de poble s’espavilaven molt millor.
En Sergio tampoc no es considerava de poble, ja que Oviedo era una ciutat, però li agradava molt dir que era de poble, perquè ho era més que els de Madrid.
En Sergio era alt i fort com un roure que no havia patit forces tempestes, no havia viscut gaire temps, era jove, no havia tingut temps per aprendre de la vida i tot era un nou repte per a ell. Encara havia de descobrir noves sensacions, noves idees... Però aquelles dates eren les millors de la seva vida, era viu i es movia i corria sense cap problema, resumint-ho era lliure com una au, que no té impediments i que emprèn el vol desprenent llibertat.
Us explicaré la història de l’estiu de 1971, en la que en Sergio va canviar per complet, en sentit positiu i constructiu. Allà va madurar, tenint en compte els secrets, misteris i amors prohibits que va passar, i el gran ajut que va tenir per part de la Elena, la seva cosina gran, que li va ensenyar que hi havia alguna cosa més que la innocència en aquest món, com per exemple la dictadura de Franco que patien i que ell, aleshores, no era gens conscient que era una cosa present i actual, per les seves orelles només eren rumors.
En Sergio estava al sofà del menjador, llegint un llibre de ciència-ficció dels que li agradaven a ell i no dels que manava el col·legi, quan el pare es va apropar i es va asseure al seu costat, de manera que semblava que volia dir alguna cosa. El pare era miner, treballava a les conegudes mines que hi havia als voltants d’Oviedo, la seva feina era molt dura. Sortia de casa a les cinc del matí i tornava quan en Sergio i el seu germà estaven al llit, ben entrada la matinada.
A part de que arribés tard a casa, també hi havia altres inconvenients, deien sovint, que les mines eren molt perilloses i que si hi havia algun enderrocament podien morir persones i, per molt que portessin protecció com: cascos, guants i vestits, tenien risc de mort. El que deien no eren rumors, sinó que ho deien a revistes i a la televisió, per això, en Sergio sempre havia patit per si li passava alguna desgràcia i cada matí, quan el pare es llevava, feia un esforç per sentir el despertador i s’acomiadava d’ell, per por de no tornar-lo a veure. La mare també s’aixecava per acomiadar-se, però llavors es quedava desperta fins a l’hora de llevar-los, mentrestant aprofitava per esmorzar i en alguns casos, quant tenia energia i s’havia desvetllat es posava a avançar feina de casa.
La casa en què vivien no era gran cosa, era un pis d’un edifici gris pedra i bastant trist, perquè en aquells edificis no s’hi veia vida, era com les construccions, un bloc dempeus a la cantonada del carrer.
A en Sergio, la part que li agradava més de la seva casa, bé, no era dins la casa, sinó darrere l’edifici. Era una mena de parc de la comunitat, aquell lloc era on, de petit, jugava als gronxadors i corria pels sorrals. Però que més tard, va ser el confessionari dels seus successos, allà era on anava quant es sentia solitari o trist i on s’esbargia en els seus pensaments.
El parc era gran i extens i ple d’arbres florits per la primavera, i un arbre d’aquest parc donava a l’ habitació d’en Sergio, per ser més clars era un arbreda de colors llampants. Sempre que es llevava, s’asseia al capçal del llit, obria la finestra i gaudia del paisatge que la natura li oferia. Mirava pel finestral de vidres gruixuts i contemplava l’arbreda del davant com floria cada cop més, fins a crear unes flors espectaculars i de colors vius i amb unes fulles colossals i enormes, que després al hivern es tornarien fredes i no tan encisadores i caurien seques i mortes al sòl mullat per les fortes tempestes.
***
Alguns dies, els que no volia llevar-se per son i per mandra, l’arbreda semblava que li desitgés el bon dia, agitant-se al ritme del vent, sent brisa o vendaval depenent del dia, que l’enganyava aparentant una salutació amable amb les llargues branques. Tots els nens, quant són adolescents, tenen un amagatall, un refugi, no físic sinó psicològic, o sigui qualsevol cosa que ens aïllava de la humanitat i la realitat i ens feia sentir amb pau, doncs el refugi d’en Sergio era l’arbreda del davant de l’habitació, era el seu apreciat refugi, on s’esbargia quan ho desitjava.
Ara parlem del pare, fort i esvelt, tenia els braços musculats gràcies als exercicis i esforços que suposava treballar a una mina, picant a la roca tot el dia i transportant pedres de la mida d’un bola. Tenia una barba negra que amb els anys s’anava tornant canosa, no es podia dir que fos alt o baix. Es podia considerar d’estatura mitjana. A vegades, era bastant rondinaire i una mica reservat en les seves coses, però tanmateix se l’estimaven molt.
El pare li va demanar, que com que el dia vinent era la festa del treball, a la seva empresa aquell any van optar per fer com els americans, que en comptes de fer festa es podia portar als fills al treball i ensenyar-los què feien, com ho feien i totes aquestes coses. I això és el que el pare li va proposar, si volia anar amb ell a la mina. En Sergio va acceptar, ja que s’avorria molt a casa i preferia anar a la seva feina que passar-se un minut més tancat en aquell pis, tot calorós.
Aquella nit, després de sopar, no es va posar ni a llegir, es va ficar el pijama i va anar de pet al llit, ja que l’endemà hauria de matinar amb el pare. No va tardar gaire en adormir-se i en submergir-se en el món dels somnis.
Espero que us hagui agradat.
Bon Nadal! a tots!
