Duc mantell de solitud
neixent a la flor de l'odi
dolços sentits
espero amb delit,
em crema la pell
la fogor que sents per mi.
Abisme admirat,
paisatge enboirat
un segon en mil anys,
temps plens d’afanys.
Silueta d'un ensurt
que havia estat perdut
en els immensos pensaments,
que corren pel cap astut.
que corren pel cap astut.
El meu cor,
és centre de passió,
que els més estimats,
comparteixen amb emoció,
i al seu lloc es retornat,
sense mal, ni una porció.
Vull estar protegit,
entre coixins viure la vida,
llavors seria avorrit,
però cap cop rebria,
en un núvol com a llit,
amb escarments s’aprèn la vida.
0 comentaris:
Publica un comentari